14. Les forces polítiques marginades del sistema.

A ambdues bandes dels partits principals existien forces d’oposició al sistema de la Restauració: Republicanisme i Carlisme , però mai no van tenir prou diputats per ser influents.

 

Republicanisme : van haver de fer front a la repressió governamental i a la seva divisió interna ( unitaris i federalistes). Havia tres partits:

 

- Partido Republicano Posibilista (moderat) - encapçalat per Emilio Castelar, elegit diputat per Barcelona. Va arribar a tenir una quota de poder en el municipis i diputacions.

 

- Partido Republicano Progessista (radical ) – Manuel Ruiz Zorrilla. No descartava l'acció violenta, intents d'insurrecció. (p.ex. Gral Villacampa 1886).

 

- Partido Republicano Centralista – Salmerón. Va recollir els desencantants del partit progressista.

 

 

A  Catalunya:

-Partit Republicà Federal- Pi i Margall. Escissió de Valentí Almirall.

 

 

 

Tots aquests grups polítics van formar la coalició Unió Republicana (totes les tendències menys els possibilistes). Van tenir èxit a les eleccions del 1893. Aquestes aliances van fer millorar la influència dels republicans , però no van tenir suport popular a causa de l’auge del socialisme i anarquisme i del internacionalisme.

 

 

Carlisme – Navarra, País Basc i Catalunya. El partit va quedar bastant malmès després de la derrota de 1876, però es va renovar definitivament amb l’Acta de Loredan ( palau on vivia Carles VII ). El liderat Juan Vázquez de Mella va proposar mantenir els antics principis , que eren :

 

- Unitat catòlica

- El furisme ( respecte a les lleis medievals)

- Autoritat del pretendent carlí

- Oposició a la democràcia

 

 

 

No estaven a favor de l’Antic Règim , perquè estaven a favor del nou ordre liberal capitalista

 

Els carlins es van unir sota “ El Partido Catolico Nacional”. Aquest partit, PCN , va deixar de banda la causa carlina, va renunciar de Carles III i va donar suport al Papa , estava en contra del liberalisme.

 

A Catalunya, Felix Sarda i Salvany ( Sabadell ) va escriure el llibre “ El liberalismo es pecado”. (pàg. 155)