viernes, 25 de febrero de 2011

A ambdues bandes dels partits principals existien forces d’oposició al sistema de la Restauració: Republicanisme i Carlisme , però mai no van tenir prou diputats per ser influents.
Republicanisme : van haver de fer front a la repressió governamental i a la seva divisió interna ( unitaris i federalistes). Havia tres partits:
• Partido Republicano Posibilista (moderat) – encapçalat per Emilio Castelar , elegit diputat per Barcelona. Va arribar a tenir una quota de poder en els municipis i diputacions.
• Partido Republicano Progressista (radical ) - no descartava l’acció violenta, intents d’insurrecció.
• Partido Republicano Centralista - va recollir els desencantats del partit de P.R.Progressista.
Tots aquests grups polítics van formar una coalició amb la Unió Republicana. Van tenir èxit a les eleccions del 1893 , aquestes aliances van fer millorar la influència dels republicans , però no van tenir suport popular a causa de l’auge del socialisme i anarquisme i del internacionalisme.

Carlisme – el partit va quedar bastant malmès després de la derrota de 1876, però es va renovar definitivament amb l’Acta de Loredan ( palau on vivia Carles VII )। El liderat Juan Vázquez va proposar mantenir els antics principis , que eren :


-Unitat catòlica
-El furisme ( respecte als reis d’origen medieval )
-Autoritat del pretendent carlí
-Oposició a la democràcia


No estaven a favor de l’Antic Règim , perquè estaven a favor del nou ordre

Els carlins es van unir sota “ El Partido Catolico Nacional”. Aquest partit, PCN , va deixar de banda la causa carlina, va renunciar de Carles III i va donar suport al Papa , estava en contra del liberalisme.

A Catalunya, Felix Sarda i Salvany ( Sabadell ) va escriure el llibre “ El liberalismo es pecado”।

jueves, 24 de febrero de 2011

26. Governs de concentració

25. La crisi de 1917

L’inici de la primera guerra mundial va permetre exportacions i beneficis per a la burgesia.Els obrers van veure pujar preus però no els salaris.

Al 1917 van haver protestes:

-Militars: Excés d’oficials. Salaris baixos. Juntes de Defensa s’hi posaven a ascensió per a mèrits. Redacten Manifest. Crida a la renovació política.

-Política: Diputats catalanistes i republicans demanen que s’obrin les Corts que havien tancat. El govern s’hi va negar i va declarar l’estat d’excepció.


24. La Mancomunitat de Catalunya

Al 1911, la Diputació de Barcelona proposa al govern central la Mancomunitat de províncies.
Al 1912, Canalejas ho accepta, però l'assassinen i el projecte queda bloquejat.
Finalment, al 1913 s'autoritza la seva creació al senat, però només s'aprova per a fins administratius.

·Obres que es van realitzar:
-Desenvolupament de la xarxa viària i un plà agrari.
-Es va fomentar la llengua i la cultura. En aquest àmbit destaca la creació de la Biblioteca Nacional de Catalunya i el Diccionari Català de Pompeu Fabra, al 1932.

23. Setmana tràgica

Es van produir una sèrie de protestes i movilitzacions populars importants contra la guerra del Marroc.
La situació era la següent: Espanya tenia el Rif, un territori del nord del Marroc. El seu objectiu era pacificar-lo i administrar-lo.
Els rifenys, organitzats en cabiles, van derrotar a les tropes espanyoles al 1909, al Barranco del Lobo. Espanya, aleshores, va decidir augmentar el nombre de solfats al Rif amb una lleva dels reservistes. Es va disposar que alguns regiments partissin des de Barcelona, i això va provocar a la ciutat els moviments de protesta que van donar lloc a la setmana tràgica (a partir del 24 de juliol de 1909)

·Les protestes eren principalment:
-Antimilitars
-Anticlericals (es van incendiar més de 80 centres religiosos).

·Es va declarar l'Estat de guerra, i les repressions que es van prendre van ser les següents:
-Es van celebrar 216 consells de guerra, que van afectar a 1700 persones.
-Es van dictar 17 penes de mort, de les quals només se'n van dur a terme cinc. Entre els executats destaca el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

·Les conseqüències que va provocar la setmana tràgica van ser:
-Les protestes van fer caure el govern de Maura.
-Els lerrouxistes i els republicans van ser desacreditats.
-Arrelament del sindicalisme polític.
-Fracàs de Solidaritat Catalana i la Lliga Regionalista per no haver-se oposat a la repressió.








22. CATALANISME I REPUBLICANISME

A Catalunya els partits dinàstics van perdre hegemonia en favor del Catalanisme i del Republicanisme.
Lliga Regionalista: era la més important de catalanista, encapçalada per Prat de la Riba. Reclamava autonomia política però sense renunciar a la participació en la política espanyola. La Lliga Regionalista va tenir èxit al 1901, però va fracassar al 1903 i 1905 a les eleccions generals i municipals. Francesc Cambó feia política a Madrid, mentre que Prat de la Riba ho feia a Catalunya. En aquest dos anys van fracassar degut a la victòria dels Republicans.
El partit planejava un boicot contra la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, però Cambó i altres regidors no fan el que s’havia planificat en el partit. Els mes crítics van abandonar.
Solidaritat Catalana: era una coalició de totes les forces catalanes excepte els lerrouxistes i el partit dinàstic. Tenien un programa en comú: autonomia per Catalunya. Van tenir èxit a les eleccions provincials i generals. Però aquest partit, Solidaritat Catalana, va ser dissolt per discrepàncies internes:
  • La Lliga Regionalista es va oposar a un nou sistema educatiu, que pretenia la coeducació i la neutralitat religiosa a l’escola.
  • Va veure amb bons ulls la repressió de la Setmana Tràgica.
Centre Nacionalista Republicà: va ser fundat per Domènech i Muntaner al 1906. No va tenir gaire èxit electoral, però es va fer famós gràcies a les ideologies al diari “El poble català”.
Unió Federal Nacionalista Republicana: va tenir bons resultats al 1910, però l’aliança amb el Partit Radical de Lerroux va ser castigat i va desaparèixer al 1916.

21. Anarcosindicalisme


Anarcosindicalisme

Les reivindicacions obreres en base la política havien obtingut els seus fruits.
Vaga del 1902: - Aconsegueix reduir la jornada laboral
- Aconsegueix augmentar els salaris
Al 1908 es crea un sindicat: Solidaritat obrera.
El 1910 la CNT va tenir molt èxit i es defineix com revolucionaria, el 1919 té més de 700.000 afiliats.

·Oposició a l’Estat i burgesia
·Apolítics i abstenció
·Unitat de tots els obrers
·Voluntat d’enderrocar el capitalisme expropiant als burgesos.

Líders sindicals
·Salvador Seguí
·Àngel Pestanya
·Joan Peiró

20. La Restauració (1848-1931)

Dani castellano i laura sánchez crisi del sistema de la restauració
View more presentations from antonioegea.


Primer govern regeneracionista fracassa.
· 1899 La regenta Mª Cristina es posa a càrrec del govern conservador. Francisco sivela obre l’antic sistema a noves figures com són Polavieja (general) i al conservador català Duran i Bas.
· Al setembre del 1899 es produeix una protesta a Catalunya pels impostos, produïnt-se una vaga (exigien la dimissió de duran i Bas i Polavieja dels grans càrrecs del govern) a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca (Van estar 17 mesos en estat de guerra a Barcelona)
· 1902 Alfons XIIIà consideren que als 16 anys ja és major d’edat i comença a governar en d’una manera;
o Conservadora-> Antonio Maura canvia al govern 1904 (Llei del descans dominical. Institució nacional de previsio del 1808)
o Liberalà Canalejas Després de la mort de Sagasta.
· 1909 Repressió de la setmana tràgica amb l’afusilament de Ferrer i Guàrdia
· Reformes al 1810 al govern liberal CANALEJASà pretén separar l’església de l’estat.
o Impostos progressius sobre rendes i lleu de Lleves al 1912. S’obliga a tenir un servei militar.
o Llei de mancomunitats (unió dels diputats de les províncies)
Al 1911 la diputació de Barcelona proposa al govern central la mancomunitat de les diputacions. No és fins al 12 quan Canalejes ho acceptà però el mantén i el projecte queda bloquejat. Un any després és aprovat i aquesta mancomunitat ho acceptà només per a fins administratius.
Es produeix un desenvolupament de la xarxa aliària (carreteres, autovies...) també hi ha una via cultural.
Es va fomentar la llengua i la cultura, creació de la biblioteca nacional i del diccionari català (Pompeu i Fabra).
· 1912 Assassinat de Canalejas comporta la fi de les reformes.
FORCES D’OPOSICIÓ ALS PARTITS DINÀSTICS
· Republicalisme i lerrouxisme
o Es van unir en una unió republicana
o Lerrouxismeà Alejandro lerroux, a Barcelona, catalanista.
CARLISME I TRADICIONALISME
La divisió interna provoca l’aparició del partit tradicionalista, fruit d’una escició a Navarra, País Basc i Catalunya (també a Sevilla i Huelva).
Després de la primera república, els tradicionalistes carlins i integristes s’uneixen en una comunió tradicionalista
FORCES OBRERES
· SOCIALISME: a Madrid, Astúries, País Basc i Andalusia.
o PSOE: va anar creixen. 1910à Pablo Iglesias crea l’acta de diputats, coalició Republicanosocialista.
o UGT: Francisco Largo Caballero al 1918à PCE 1921

19. Catalanisme Polític


CATALANISME POLÍTIC
Des de Catalunya es veia amb preocupació com les diferents constitucions del nou estat liberal definien Espanya com una nació única i amb un model basat en la centralització militar, jurídica, administrativa, política i econòmica.
Les Bullangues (moviments populars) 1835-1843 proposaven més poder per ajuntaments i diputacions. Espartero ordena bombardejar Barcelona a 1842. Jamància insurrecció popular a Barcelona entre setembre i novembre del 1843.
Durant la dècada moderada 1844-1854 el centralisme va augmentar. Declaració de estat de guerra a Catalunya en diferents ocasionsàConseqüència: fins i tot els moderats reivindiquen particularisme català.
Jaume Balmes, Mañé i Flaquer (director Diari de Barcelona) i Manuel Duran i Bas que defensen la descentralització de l’Estat i són conservadors catalans.
1873 Fracassa la Primera República a Espanya i les lluites entre republicans unionistes i federalistes els debilita.
1880 Primer Congrés Catalanista dóna origen a la creació de partit: CENTRE CATALÀ, que reiivindicava llengua, dret civil, divisió comarcal i proteccionisme econòmic.
1885 Memorial de Greuges presentat al rei Alfons XII, però aquest mor.
1886 Valentí Alminral escrou Lo catalanisme amb idees bàsiques del catalanisme progressista.
1887 es crea la LLIGA DE CATALUNYA com una escisió del Centre Català, i compta amb intel·lectuals i busrgesos de caràcter més conservador.
1888 La LLIGA DE CATALUNYA redacta el Missatge a la Reina Regent i demanen

·Restauració de Corts Catalanes.
Capacitat de decidir i contribució en economia.
·Autogovern amb llibertat per decidir contribució exèrcit.
·Oficialitat del català i ensenyament en català.
·Tribunals propis i nomenaments des de Catalunya.
 
El dret civil català es fomenta en els drets històrics del Principat de Catalunya dins la Corona d’Aragó i té el seu origen en l’Edat Mitjana.
 
Pacte de Tortosa 1869, Memorial de Greuges 1885 i Bases de Manresa 1892 à Recuperació de la vigència del dret català.
 
Respon a aquestes preguntes
1. En que consistia la idea de federalisme? Quins van ser els màxims exponents del federalisme a Catalunya?
El federalisme era l’idea d’Estat descentralitzat en el que uns territoris es consideren independents però s’uneixen en una associació. Els màxims exponents a Catalunya eren Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé, Josep Maria Vallès i Ribot.
2. Que va ser el Pacte Federal de Tortosa? I la constitució de l’estat català?
El pacte federal de Tortosa és un document per impulsar l’estat federal tenint en compte, la realitat històrica de l’antiga Corona d’Aragó i que fomentés la sobirania popular. L’estat català dotava a Catalunya d’unes corts sobiranes i un govern amb àmplies competències.
3. Que va aportar Valentí Almirall al catalanisme?
Valentí Almirall és un dels principals impulsors del catalanisme polític (dirigent federal), va promoure el Primer Congrés Catalanista (1880), un Centre Català (1882) i un Segon Congrés Catalanista (1883) on és denunciaven les tupinades.
4. Que va ser el memorial de Greuges?
El memorial de Greuges és un document presentat a Alfons XII denunciant el centralisme, defensava el proteccionisme i el dret civil català.
 
PRIMERA VICTORIA DEL CATALANISME A MADRID
La proposta d’Almirall no va comptar amb el suport de la burgesia catalana perquè era més conservadora. És va crear per tant, un formació política anomenada la Lliga de Catalunya (1887). La Lliga va passar a la història per aconseguir canviar la reforma del codi civil que s’estava debatent a les corts espanyoles. Davant d’aquest èxit es va crear una nova entitat, la Unió Catalanista.
Aquesta era una federació d’entitats catalanistes. Aquesta unió va tenir molt èxit a l’àmbit rural i va escampar les idees catalanistes per tot Catalunya. També va ser responsable per redactar les bases de Manresa que són un document del 1892 que demanava més autogovern, més competències en àmbit judicial, educatiu, legislatiu i el català com a llengua oficial.
EL CATALANISME CONSERVADOR
Vigatanisme: moviment cultural eclesiàstic que va néixer a Vic i que plantejava un liberalisme conservador. El bisbe de Vic i Josep Torres i Bages va publicar “La Tradició Catalana” explicant que aquesta era la família, la propietat i la religió (edat mitjana era una època ideal).
Altres clergues com Jaume Collell o Josep Morgades van demanar bisbes catalans amb publicacions com La Veu de Montserrat.
 

18. Catalanisme Cultural

CATALANISME CULTURAL
Però en realitat tot havia començat 100 anys abans de l’inici del XIX: concretament amb la proclamació del Decret de Nova Planta (1716), s’havia derogat tota l’estructura política i administrativa de la corona d’Aragó, s’havia iniciat una repressió cultural, de l’ús del català, d’execucions d’opositors i sospitosos.
El català però segueix viu com a llengua i la parla quotidiana. Es considerava una llengua grollera. La manera de viure, organitzant família, manera de treballar pròpia, desenvolupament econòmic , etc. Els catalans al s. XIX es sentien espanyols súbdits de la monarquia però amb la seva manera diferenciada de ser.

LA RENAIXENÇA CULTURAL I LITERÀRIA
1833
à Bonaventura Carles Aribau publica l’oda a “La Pàtria”.
1841
à Joaquim Rubió i Ors proposa l’ús del català com a llengua culta: esdevé així un símbol i es lluita per aconseguir que el català fos la llengua de la cultura. “Lo Gaiter del Llobregat”
1859
à Inici Jocs Florals. Es premiaven textos poètics en català antic o literari modern.

La Renaixença va fer bandera de la llengua com a símbol d’identitat i va cercar en el passat medieval.
-Literatura: Milà i Fontanals parla del paper dels comtes de Barcelona.
-Història: Victor Balaguer (història de Catalunya).
-Dret: Juristes van cercar en el dret català la singularitat.
-Folklore: folkloristes: llegendes, cançons, altres manifestacions com a mostra de la PERSONALITAT COL·LECTIVA.

Disputes entre els defensors del català culte i del popular.
Josep Anselm Clavé(autor progressista)
à cançons societats corals.
Abdó Terrades
à teatre polític.
Frederic Soler
à teatre sarcàstic i satíric.
Publicacions: La Renaixença i el Diari Català.
Revistes: La tramontana i anarquista, La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.  

17. El naixement del Catalanisme : La Renaixença



La Renaixença:


Al llarg del segle XVIII i al començament del s. XIX l'ús del català va anar disminuint. Havia quedat reduït a la parla al carrer, sense representació a l'Administració ni a l'ensenyament.


Com a llengua literària només en cançons, romanços i llibres religiosos o d'entreteniment.





A la dècada del 1830 neix el moviment cultural de la Renaixença. Aquesta reivindica l'ús del català com a llengua literària i de cultura. Al 1859 es restauren els jocs florals, alguns dels autors més destacats són Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.





El Republicanisme federal:


Propugnava l'organització federal de l'Estat i defensava el repartiment del poder entre els poders estatals, regionals i municipals. Tenia el suport a les ciutats de la petita burgesia i dels obrers industrials.


Els principals representants d'aquest moviment són: Francesc Pi i Margall, Ildefons Cerdà i Josep Alsem Clavé.

16. El Regeneracionisme


EL REGENERACIONISME

 

Un important grup d’intel•lectuals van veure la necessitat de regenerar la vida política i social d’Espanya. El model de la Restauració havia entrat definitivament en crisis després del desastre del 1898 i es van iniciar unes tímides reformes polítiques:


- El ministre Fernàndez Villaverde incrementa la pressió fiscal.


- El General Polavieja redacta manifest per la descentralització  administrativa.
A Catalunya es crea un grup d’adhesió a la proposta.

 

L’opinió publica respirava una sensació de derrota , crisis moral i ideològica. S’havia passat de ser un imperi on no es ponia el sol a ser una nació de segona moribunda i sense influència internacional (neocolonialisme d’Àsia i d’Àfrica).

 Els regeneracionistes consideraven que la política i la societat estaven massa influenciades per l’església catòlica, la qual frenava el desenvolupament de la ciència i la cultura. A Europa hi havia avenços molt importants en medicina, tecnologia i ciència experimental. Aquests tipus d’avenços a Espanya no tenien seguiment.


Joaquim Costa, un historiador i jurista aragonès, va defensar la necessitat d’enterrar falses glòries passades i regenerar la política i la societat de dalt a baix, millorant el camp i elevant l’educació.


Lema de Costa:


"ALLÒ QUE ESPANYA NECESSITA ÉS ESCOLA I REBOST”, . pretenia la modernització de l’economia i la societat a partir de l’alfabetització de la població i la instauració de nous referents culturals.


DESAFRICANITZACIÓ I EUROPEITZACIÓ”, Costa també pensava que s’havia d’acabar amb l’imperialisme espanyol i la política colonial al nord d’Àfrica. Volia fomentar les relacions diplomàtiques i comercials amb nous països d’Europa.

  
Van aparèixer també un grup de literats i pensadors anomenats “La Generació del 98”. Tenien unes idees molt pessimistes d’Espanya després d’haver perdut Cuba i Filipines però tot hi així era un moviment de regenerar la moral i la cultura del país.


Les conseqüències reals del moviment ideològic del regeneracionisme no van ser tan greus. Polítics, intel•lectuals, científics, activistes socials i empresaris no van canviar el sistema canovista, només les consciències.

 

A Catalunya la crisis del 1898 va impulsar un nacionalisme polític, crític amb el sistema de la Restauració, que es va imposar a les eleccions i va posar fi al predomini dels partits dinàstics.


A l’exèrcit espanyol però , les derrotes militars van deixar la sensació de que els partits polítics havien estat culpables i que per tan calia que les autoritats militars intervinguessin més en la vida política.
























15. La guerra de Cuba

        
 

A Cuba es mantenia una pau feble després de la pau de Zanjón. Les autoritats espanyoles no havien complert amb les promeses que havien fet. El habitants de Cuba volien:

  • Els mateixos drets de representació a les corts que els peninsulars.
  • Participació en el govern de l’illa.
  • Llibertat de comerç
  • Abolició de l’esclavitud.

 

Hi convivien dos partits polítics:

 

El partit Autonomista: Integrat per cubans que demanaven l’autonomia.

 

La Unión Constitucional: Integrada per peninsulars instal·lats a Cuba.


Com que passaven els anys des de la pau de Zanjón (1878) i les reformes promeses no es produïen van aparèixer posicions independentistes.

 

Al 1893 es va fundar el Partido Revolucionario Cubano” per José Martí amb l’objectiu d’aconseguir la independència. Va comptar amb ampli suport popular i dels cabdills locals.

 

Durant aquest 15 anys (1880-1895) només s’havia aconseguit l’abolició de l’esclavitud el 1.888.

 

  • 1891 Cànovas eleva els aranzels.
  • 1893 es funda el Partido Revolucionario Cubano per aconseguir la independència.
  • 1895 el president nord-americà William McKinley amenaça amb el boicot als productes cubans si no es canvia la política aranzelària.

 

DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA:

 

1878 Pau de Zanjón després de 10 anys.

El 1879-80 Guerra Chiquita.  Els rebels cubans (mambises) van ser derrotats l’any següent.

L’any 1895 un aixecament general, el Grito de Baire (caserio a l’est) va fer intervenir l’exèrcit espanyol comandat per Martínez Campos enviat per Cánovas, que necessitava suport polític. No va poder controlar la situació i va ser substituït per Valeriano Weyler (250.000 homes) que va iniciar una forta repressió. Aquesta repressió va tenir efecte, però la població va formar guerrilles. A l’exèrcit li va costar controlar la situació degut a les malalties i les dificultats del territori. Camps de concentració per a camperols va provocar mes de 100.000 morts.

EE.UU dóna suport polític als rebels cubans.

1897 Cánovas és assassinat i el nou govern liberal envia al   general a Ramón Blanco  amb la intenció de negociar una pau fent concessions: Autonomia per a Cuba, sufragi Universal, autonomia aranzelària. Els rebel diuen que ara ja és tard, i no accepten res que no sigui la independència.

 

1898: El cuirassat Maine (abril) explota. EEUU culpa agents espanyol i diu a Espanya que marxi. Espanya ofereix al rebels lluitar contra EEUU. S’inicia la guerra. L’almirall Cervera perd la batalla de Santiago.

 

FILIPINES

 

1896 Rebel·lió contra autoritats espanyoles. Escassa presència militar (si presència de molts missioners). Interès comercial per la situació estratègica amb mercat asiàtic i per la producció de tabac.

General Polavieja realitza una forta repressió i condemna a mort el principal líder rebel José Rizal.

1897 Cànovas assassinat, el nou govern liberal intenta pacificar les illes, però rebels amb el suport de EE.UU, derroten a Espanya a la batalla de Cavite.

 

PAU DE PARIS.

 

Desembre de 1898 es signa la pau de Paris. Espanya es compromet a abandonar  Filipines, Cubà i Puerto Rico que es converteixen en protectorats d’EEUU.

Espanya ven a Alemanya les illes Carolines i les Marianes (per 25 milions de pessetes). Deixa de ser una potència internacional.

 

LA GUERRA VISTA DES DE CATALUNYA:

 

Dues visions:

 

-          Empresaris estaven a favor de la espanyolitat de Cuba i Filipines pels interessos comercials (mercat i primeres matèries)

-          Classes populars estaven en contra perquè suposava haver de fer el servei militar. (els qui no tenien 300 duros havien d’anar a la guerra)

-          Els republicans federals es van oposar a la guerra . Pi i Margall va defensar el dret a decidir de Cuba, ja que podia ser un referent per a les aspiracions catalanistes.

 

 

14. Les forces polítiques marginades del sistema.

A ambdues bandes dels partits principals existien forces d’oposició al sistema de la Restauració: Republicanisme i Carlisme , però mai no van tenir prou diputats per ser influents.
 
Republicanisme : van haver de fer front a la repressió governamental i a la seva divisió interna ( unitaris i federalistes). Havia tres partits:
 
- Partido Republicano Posibilista (moderat) - encapçalat per Emilio Castelar, elegit diputat per Barcelona. Va arribar a tenir una quota de poder en el municipis i diputacions.
 
- Partido Republicano Progessista (radical ) – Manuel Ruiz Zorrilla. No descartava l'acció violenta, intents d'insurrecció. (p.ex. Gral Villacampa 1886).
 
- Partido Republicano Centralista – Salmerón. Va recollir els desencantants del partit progressista.
 
 
A  Catalunya:
-Partit Republicà Federal- Pi i Margall. Escissió de Valentí Almirall.
 
 
 
Tots aquests grups polítics van formar la coalició Unió Republicana (totes les tendències menys els possibilistes). Van tenir èxit a les eleccions del 1893. Aquestes aliances van fer millorar la influència dels republicans , però no van tenir suport popular a causa de l’auge del socialisme i anarquisme i del internacionalisme.
 
 
Carlisme – Navarra, País Basc i Catalunya. El partit va quedar bastant malmès després de la derrota de 1876, però es va renovar definitivament amb l’Acta de Loredan ( palau on vivia Carles VII ). El liderat Juan Vázquez de Mella va proposar mantenir els antics principis , que eren :
 
- Unitat catòlica
- El furisme ( respecte a les lleis medievals)
- Autoritat del pretendent carlí
- Oposició a la democràcia
 
 
 
No estaven a favor de l’Antic Règim , perquè estaven a favor del nou ordre liberal capitalista
 
Els carlins es van unir sota “ El Partido Catolico Nacional”. Aquest partit, PCN , va deixar de banda la causa carlina, va renunciar de Carles III i va donar suport al Papa , estava en contra del liberalisme.
 
A Catalunya, Felix Sarda i Salvany ( Sabadell ) va escriure el llibre “ El liberalismo es pecado”. (pàg. 155)
 
 
 
 

13. La Restauració monàrquica ( 1874-1898)

Al desembre de 1874, a Sagunt, el general Martínez Campos fa un pronunciament i proclama rei d’Espanya a Alfons de Borbó, fill d’Isabel II. Aquest pronunciament provoca satisfacció entre els sectors conservadors de la ciutat. Cánovas del Castillo monta un sistema canovista amb l’objectiu d’evitar les revoles militars i populars. Aquest es basa en l’existència de dos partits:

-el partit conservador (liderat per Cánovas del Castillo): defensa l’església i l’ordre social.
-el partit liberal (liderat per Sagasta): defensa un reformisme democràtic, un estat laic i pretén el sufragi universal.

Els dos coincideixen en que defensen la monarquia, la constitució, la propietat privada i un estat centralista i uniforme.

El partit liberal va aconseguir el sufragi universal al 1890. El sistema canovista va ser estable gràcies a una nova constitució (la del 1876) moderada i gràcies a la pacificació del país: es va acabar la guerra carlista al 1876 i la guerra de Cuba, amb la que es signa la pau de Zanjón al 1878.

CONSTITUCIÓ DEL 1876

Cánovas convoca eleccions amb sufragi universal per constituir unes corts i que aquestes redactessin una constitució. La idea era crear un text conservador amb tres principis bàsics: religió, monarquia i propietat.

Aquest confirma el sufragi censatari i la sobirania compartida entre corts i monarquia. La monarquia era la garantía de l’alternança en el poder entre el partit conservador i el liberal: té dret de vet sobre les lleis, nomena ministres, té dret a convocar corts, a dissoldre-les o a suspendre-les, sense comptar amb el govern. Les corts són bicamerals, estan compostes per dues cambres (el congres dels diputats i el senat) de caràcter electiu. A Catalunya la llei del 1878 (sufragi censatari) va provocar que de 410.000 electors es passin a 78.000, que no arribava al 5 % de la població. L’església catòlica era de l’estat i rebia subvenciona, i l’exèrcit deixava de ser protagonista i estava subordinat al poder civil. Un reial ordre de 1875 deia que les funcions de l’exèrcit eren: defensar la seguretat i la independència de l’estat.

L’alternança en el poder era un pacte entre conservadors i liberals. No governava qui guanyava les eleccions realment sinó que el partit escollit pel rei per formar govern. Les eleccions eren adulterades amb caciquisme o tupinades. Els partits renunciaven als pronunciaments per accedir al poder.

Al 1875 l’exèrcit liberal derrota els carlins, primer a Catalunya, al País Basc i Navarra. Es considera el 1876 com el final de la guerra perquè l ‘Arxiduc Carles se’n va. Conseqüències: abolició del regim floral (sèrie de lleis que tenien Navarra i el País Basc d’autonomia respecte la resta d’Espanya, així les províncies Basques van tenir certa autonomia fiscal (impostos) respecte d’Espanya. A Cuba es signa la pau de Zanjón al 1878 i es decreta l’amnistia, l’abolició de l’esclavitud i es van fer promeses de reformes politiques.

A Catalunya hi havia dos grups ideològics: conservadors, que veien reflectir la seva manera de pensar amb el diari de Barcelona, dirigit per Joan Manyé i Flaquer. També destacaren el banquer Manuel Girona, el fabricant Josep Ferrer i Vidal i el jurista Duràn i Bàs. Hi havia, també, els liberals, la ideologia dels quals estava representada en el diari La Vanguardia, on destaquen Víctor Balaguer, l’alcalde de Barcelona, i Francesc Rius i Taulet.

FALSEJAMENT ELECTORAL I CACIQUISME

La corrupció electoral va fer perpetuar el sistema d’alternança durant més de 20 anys. El caciquisme es va escampar per tota Espanya (Andalusia, Galícia, Castella), juntament amb les tupinades (adulteració del vot mitjançant trampes).

Entre el 1876 i el 1898 van haver 10 eleccions: 6 les van guanyar els conservadors i 4 els liberals. La primera crisi dels sistema es va donar al 1898.

EL PARTIT CONSERVADOR

El partit conservador va governar des de 1875-1881, en que Sagasta va formar el primer govern liberal. En les municipals del 1882 s’introdueix el sufragi universal masculí. Al 1885 mor Alfons XII per tuberculosis i comença la regència de Maria Cristina d’ Habsburg. Aquesta va governar com a regent fins a la majoria d’edat del seu fill pòstum, l’any 1902.

Tots aquests grups polítics van formar una coalició amb la unió republicana. Van tenir èxit a les eleccions del 1893, aquestes aliances van fer millorar la influència dels republicans però no van tenir suport popular a causa de l’auge del socialisme, de l’anarquisme i de d’internacionalisme (OIT).